L’ESGLÉSIA DELS SANTS JOANS I EL RIU PALÀNCIA

El primer temple cristià de la població va nàixer a partir de la reestructuració de l’antiga mesquita. Se sap que l’any 1535 va ser reconeguda una rectoria de moriscs, desmembrada de l’església de Santa Maria de Morvedre. Per tant fou eixe el moment inicial, tot i que el culte no es va regularitzar fins al repoblament del segle xvii. Des de llavors, s’inicià el projecte de crear una església nova. Fou acabada en la mateixa centúria, ja que el 24 de febrer de 1675 fou beneïda. El temple té una fisonomia barroca amb una sola nau i 6 capelles laterals comunicades. Al llarg dels anys, es va completar amb elements neoclàssics i posteriorment amb una decoració neobarroca el 1947. De tots tres estils hi ha testimoniatges al llarg del temple. La façana principal va esta acabada al 1730 tot i que al 1902 va ser reformada totalment. El campanar és de 1734 i pertany a l’escola de J.Mínguez. Compta amb un destacat joc de campanes originals: campana “Mitjana” i “Cimbalet” de 1764, campana “Grossa” i campana “Xicoteta” de 1821, campana del “Turno” de 1851 i una matraca de 1919. Cal esmentar també el rellotge de sol de gran originalitat acabat al 1739. La resta d’esgrafiats de la nau central són barrocs. Destaquen les riques rocalles i els plafons de les voltes. Les capelles estan dedicades a la Santa Creu del Garbí (antiga del Santíssim Crist) que acull este element devocional del segle XVIII de gran valor per als estivellencs i per a les estivellenques. Al seu costat està la capella de sant Lluís Gonzaga del segle XIX, a on originàriament va estar la dels sants de la Pedra envoltada d’una rica ceràmica del segle XVIII. La tercera capella està dedicada a sant Blai i és una de les advocacions més antigues que continua vigent des del segle XVIII. A l’entrada del temple apareix una capella dedicada a la Mare de Déu del Pilar del segle XIX. A l’altra banda destaca la capella dedicada tradicionalment a la Mare de Déu del Roser, que era l’advocació més antiga del temple. Al costat està la capella del Cor de Jesús, on anteriorment estava ubicat sant Antoni de Pàdua i un conjunt ceràmic dedicat al sant, i que presenta un destacat retaule semblant al de l’altar major. La darrera capella està dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats del segle XVIII. Seguidament es troba el Baptisteri que conserva la pica original de 1745 i les imatges del sant Joan Baptista i d’un Crist del segle XVII. Este espai fou acabat en 1886.

Des de la porta del temple naix l’accés al riu Palància o Sagunt. És un element vertebrador del municipi i que comunica tota la subcomarca de les Baronies. És de curs irregular. Entre les seues construccions destaca l’aqüeducte dels Arcs. Esta construcció antiga unia el tram de la Séquia Major de Sagunt d’Estivella i Albalat dels tarongers. L’actual construcció és posterior al 1581, ja que el 16 de setembre d’eixe any la revinguda d’aigües va enderrocar-ne la primitiva fàbrica de la qual es reaprofitaren els carreus que hi restaren. Els encarregats del treball foren l’obrer de vila Joan Salvador i el picapedrer Joan Asó, tots dos habitants de la ciutat de València. L’aqüeducte està format per dotze arcs de diferents estils: de mig punt, rebaixat i apuntat. Els primers quatre arcs, situats a la banda esquerra del Palància són rebaixats, sense tallamars i s’ubiquen fora del llit. Seguidament se’n troba un de mig punt i el “matxo” que recolza dins del riu. La part central la constituïxen 6 arcs apuntats que es caracteritzen per l´ús de carreus units amb argamassa. Els arcs presenten una llum molt ampla. A més estan reforçats amb contraforts que se situen en les bases i que tenen una altura aproximada de dos metres.